una mirada

Creure amb la màgia en el misteri.

electricitat estàtica

La bogeria és una conseqüencia nostra, l'intent de voler ser, per mitjà del seny, sensats. A ella s'hi arriba quan el propi concepte de realitat és massa gran, quan s'obrin massa els ulls.

amén

                                                                                                                                                                                                                                                  Sense confiança tot és massa ràpid.

Basta! a fluir

shhhh...fluixet i suau...molt suau...


talment com la brisa que fa posar-se, sobre la galta càlida, la fràgil pestanya...


talment com la carícia a tocar de pell...


talment com uns llavis humits de tabac...


talment com uns ulls que  parlen la dolçor.


La flama de l'espelma que es belluga


o el troç d'ungla rompuda enganxat al matalàs


el vidre brut i trencat


o la taca d'oli dins el bassal.


Talment com els ulls, les boques, les pells,
 els peus, els cossos, els cabells,
 els dits i els llavis que cusen històries

  suaus com les fulles que cauen lentes

            i lentes sorgeixen les ones sobre les nostres pells

                     i ràpid es fon la cera que perd la forma

                               i guanya el viure dins la calitja...

Talment com l'alè que t'alimenta,

o com la mirada infinita,

talment com la que mai s'estima,

o com el foc que no crema.

                            ...abraçant-me a la llum de la lluna...

il·luminació opaca i occidental

1 7  [LC] entre poc i massa. Expressió que denota que fugint d’un extrem s’ha caigut en l’altre. (http://dlc.iec.cat/)

I me deman:

- Sempre s'hi cau en els extrems?

- Si, voluntàriament, "conscientment", només faràs arribar a abans-de-l-extrem. Només podràs veure que ets damunt el límit quan, sense adonar-te'n abans -lògicament-, ja estiguis a un punt milèsim de caure més enllà de l'extrem, és a dir, de traspassar-lo. Si això darrer passés, que no vegéssis que pots estar transpassant un límit, llavors no hi hauria límit, seria una expansió incessant. I me deman:

- Què és millor: estar en expansió màxima però que tu no veus i els altres si, o bé tenir un extrem - menys o més- ample i jugar a acostar-se a allò més limítrof i calent?

- Gairebé sempre hi haurà límits, per això la primera part queda mig descartada, i a la segona te diré que se tracta -complicadament simple- d'anar estirant i moldejant, eixamplant els límits. L'altra mitja part no descartada de la primera part és que si segueixes aquesta màxima al cent per cent, per xerrar clar, imagin que series animal, tancat a una presó o manicomi, mort o tot sol. I me deman:

- Se pot fer res al cent per cent?

- No ho sé. Crec que podria dir que si... i crec podria dir que no...

Decodificación. ( -qui es creu cap paraula?- )

- Buah, tÍo! Me siento como pEz en el Agua!

     - ... ?

- ¿?

     -Pues... como siempre, como humanos en el aire, ..., no?

- !! PTSzchtbbrHebibgdsakhukiibowbvKfceasfjv...brryhrjclsitdsa...



circumloqui

Que la vida no són dos dies, que són moltíssims més. Però sempre, sempre és avui -l'ara.

Quelcom

no sé si adonar-me que el silenci no existeix significa res

tranquil·litat

immersió

Em sembles més brut/a que la brutícia que deixes i llences enterra.

I és que aquest pati fa oi, fàstic. Llosques, cendra de tabac, bosses de plàstic olioses, paquets de sucre esqueixats, papers arrugats, tassons - sobretot gots- de plàstic esclafats...brutor. Bruts i brutes els i les que no emprau les papereres, que potser s'haurien de dir brutereres; per ventura així te resultaria, encara, més senzill.

adéu...

...mai m'hagués pogut imaginar què se sent quan t'estàs morint ofegat...

Vida anònima

Realment quan el món és suau, ondulant, tou i teb és quan tu ets suau, ondulant, tou i tova i teb i teba.

Quan el món fa fàstic, és cruel i les persones ens matam unes a altres, és perquè tu fas fàstic, ets cruel i estàs matant els i les altres. Almenys has obert els ulls. Però no t'aturis. Recorda que el món som cada un i una de nosaltres.

Polvo en suspensión.

 .            .                  .                  .    .

.    .                 .         .           .               .    .  .

   .       .                .          .           .   .           . . 

  .   Ví que vivo para no acordarme de que ya estoy muerto. 

.             .           .     .       .      .           .  .  

   .  .         .         .   .            .           .      . 

.          .         .      .       .   .     .       .      .    .

Vola -deixa i DEIXA'T volar.-

Deixar ser lliure no és agafar l'ocell i després dir-li 'va,vola, sigues lliure'. 

Es tracta de deixar-lo volar lliurement, així com ell o ella et deixa pensar això de manera lliure.

Després, d'aquestes llibertats que s'acosten serà d'on sorgirà quelcom nou i viu; vital.

Què esperes?

-"No te ceguis, que sa vida dóna moltes voltes"- me va dir amb aires de persona amb experiència.

-"Sa vida dóna voltes si la fas moure, si te mous, si no, no dóna voltes ni dóna res, i jo tenc set"- me vaig dir.

Vaig cridar per dedins. Silenciós. Tenc les entranyes destrossades. He partit, a la fi.

Benvinguda

A que aspires en ta vida? A ser un o una bona professional o a ser una bona -ampla- persona? Mares, pares, tots i totes noltros, a que aspirau, a que aspiram, a ajudar a créixer uns i unes bones professionals o unes bones persones? Ser una bona i un bon professional està més enfora de ser una bona persona que no a l'inrevés. Si ets una bona persona ets, si més no, gairebé, un i una bona profesional. És viure per una imatge pròpia, o viure per un cos propi. És trobar satisfacció en l'adoració tant pròpia com aliena de la idea que intentes mostrar de tu i que vols que les altres entenguin, o bé aprofitar, compartir i combregar amb allò que toques i veus, viure la vida de carn i ossos, mai millor dit. Ja surt a la bíblia quelcom semblant a 'colliràs allò que sembraràs'. I ja està clar que que li pots posar un bastó on aferrar's-hi el tronquet que creix; també el pots empeltar i fer-lo transmutar fins a uns límits gairebé impensables; fins i tot pot ésser que mai cullis allò que has o vas sembrar, tant positivament com negativa. Ja està clar que les frases grandiloqüents sonen molt bé, però només sol ser això. Ben igual que totes aquestes paraules anteriors. Per tot això crec que sols és necessària una cosa: ésser conseqüents. I pensar. Deixar-se endur.